Finalment, el passat dissabte 4 de maig, després que s’aliniessin els astres, i poc vent i corrents compatibles amb la vida humana, finalment vaig poder creuar l’Estret de Gibraltar.
He de reconèixer que no vaig nedar. Vaig anar en una barca rígida de pesca (molt guapa, per cert) per gravar l’Aleksandrina Til (@tilalex), que, tot i haver començat a nedar en aigües obertes fa relativament poc, ja ha creuat tant l’Estret de Bonifaci com l’Estret de Gibraltar.
Però al cap i a la fi — he creuat l’estret. Finalment!
Deixeu-me, nens, que us expliqui com vaig conèixer la vostra… Ai, perdó, perdó… Deixeu-m’ho reformular: he de fer un petit (bé, minúscul) flashback. Tot va començar cap al 2012, quan vaig començar a treballar amb Neda el Món, gent fantàstica, ho he de dir, que ha organitzat una pila (moltissimes, de fet) de travesses en aigües obertes per Catalunya i, algunes, una mica més lluny (Bonifaci, Gibraltar, Rodes, entre d’altres).
D’alguna manera, m’he desviat una mica del tema.
El cas és que poc després de començar a fer fotos i gravar vídeos d’allò més molons, vaig descobrir que també organitzen travesses de l’Estret de Gibraltar, i que tenen un acord amb l’ACNEG, els responsables de la logística i de la barbaritat de permisos obligatoris a Tarifa. En resum: any rere any, he fet fotos de moltes travesses… però sempre m’he quedat sense anar a Gibraltar.
Una vegada, fins i tot vaig estar a punt d’anar a Tarifa per gravar un documental (autoproduït) sobre una nedadora que intentava la travessa. Però el destí, i la meva economia altament precària, es van aliar per evitar-ho.
Ara, fem un salt deu anys endavant, fins a l’any passat: mentre treballava per a Neda el Món a l’Estret de Bonifaci, l’Aleksandrina va preguntar si algú podia gravar uns vídeos de la seva travessa, per documentar el seu repte de creuar tots dos estrets. I com que rarament dic que no a projectes interessants, òbviament no anava a dir que no a aquest.
Va aconseguir creuar Bonifaci… i aquest any li toca Gibraltar! Sembla que li agrada com treballo, i la meva encantadora personalitat, tot sigui dit, així que vol tornar a col·laborar amb mi!
Durant la gravació, el Drón Ramón va patir diversos atacs de gavines furioses que, evidentment, no apreciaven gaire la seva presència al seu espai aeri. Entre batalles aèries, nits sense dormir, canvis d’hotel improvisats i una quantitat de tapes de cazón clarament superior a la recomanada per qualsevol metge, vam aconseguir capturar imatges increïbles —i records encara millors.
Així que no, no vaig nedar fins a l’altra banda. Però sí, finalment he creuat l’Estret de Gibraltar —i això és el que compta.
Ho deixo aquí per ara; he de guardar algunes històries (i potser un parell de topades de dron) per a la pròxima entrada.
I aquesta, nens, és la veritable història de com vaig conèixer la vostra mare.
…Vull dir, de com vaig creuar l’Estret. Perdó.